KRAFTWERK,
EL FOLKLORE DE L'ERA TECNOLOGICA
Per: Marc Moch
Són el grup més important, el més crucial, de la història de la
música electrònica (i, per descomptat, les grans estrelles del Sonar´98). Hi ha
unanimitat en considerar Kraftwerk els grans mestres, els pioners
absoluts, els predecessors de gairebé tots els estils amb màquines pel mig que s´han
forjat els darrers vint anys. Perfeccionistes en grau superlatiu, el seu ritme de
producció és sumament lent.
.
"La música siempre ideas portará, siempre continuará". Aquesta línia vocal
de "Techno pop", un tema de l´àlbum "Electric café" -en castellà a
la versió espanyola del disc- podria ser una bona síntesi de la filosofia que regeix el
treball de Kraftwerk. En el projecte que Ralf Hütter i
Florian Schneider condueixen des de fa gairebé trenta anys, la creació musical
i les "idees" -la reflexió sobre tot allò que percibeixen- tenen la mateixa
importància. Fins i tot podríem dir que són dues parts perfectament interconexionades,
que es realimenten mútuament, i d´aquesta sinergia en surt un dels grups més singulars
i extraordinaris del segle XX, potser aquell que més ha fet evolucionar la música i les
actituds que l´envolten. Evidentment, la noció de Kraftwerk com un grup
d´"art global" va anar agafant més volada a mesura que passaven els anys,
però els interessos estètics i musicals de Hütter i Schneider
s´han mantingut constants des de les seves primeres passes. Aquests es produeixen, a
més, en un moment i unes circumstàncies força proclius a la inserció d´una càrrega
d´intel.lectualisme en el món del rock: a finals dels anys seixanta, temps de
revolucions i transgressions de tota mena, i a Alemania, al bell mig de l´explosió de
l´anomenat "krautrock" o "rock alemany".
Ralf Hütter i Florian Schneider es van conéixer a la
Kunstakademie (Acadèmia d´Art) de Remschied, un poble a la vora de Düsseldorf, i van
acabar de fer-se amics a la classe d´improvisació del Conservatori de la capital de
Renània Septentrional-Westfalia. Hütter era fill d´un metge, i estava
interessat pels happenings i accions de Fluxus i altres grups de
"performance art". Florian havia estat escoltant, des que era
un nen, la col.lecció de música clàsica i d´avantguarda del seu pare -Paul
Schneider, un prestigiós arquitecte-, però també el rock i el pop a la ràdio.
Sembla ser que Stockhausen, Pierre Schaëffer, Luigi Russolo, LaMonte Young
i altres avantguardistes eren allò que més tenien al cap quan van començar a provar de
fer música junts. El seu primer grup conegut -un quintet- es deia Organisation.
Hütter hi tocava l´orgue, Schneider la flauta i el
violí, i a més hi havia un cantant, un baixista i un bateria. A l´únic elapé que van
publicar, "Tone Float" (1970) hi ha ecos de Pink Floyd i el
rock psicodèlic d´aquells anys, però també fragments inspirats en Stockhausen,
intents d´una percussió rítmica i repetitiva (pre-industrial?), apunts del territori
verge que Kraftwerk estaven a punt d'encetar.
De fet, Hütter i Schneider enregistren
"Kraftwerk" de seguida després de dissoldre Organisation,
l´estiu de 1970. Sorprèn la maduresa que, sobretot a nivell de concepte (més que
estilístic) presenten en aquest primer elapé. El con de la portada, la fotografia d´un
gran generador elèctric a les dues parts, el mateix nom del grup (Kraftwerk
vol dir "central d´energia elèctrica" en alemany), tot fa refèrencia a la
indústria, copsada d´una manera freda, objectiva, científica. La música és una
estranya exploració de sons d´instruments acústics, percusió i (a vegades) melodia,
amb alguns ritmes pre-mecànics, tant allunyada del rock com de les elucubracions
còsmiques amb grans sintetitzadors de Klaus Schulze i els grups del seu
entorn. La peça més emblemàtica és "Von Himmel Hoch", amb alguns passatges
gairebé industrials que avancen el que, vuit o deu anys més tard, serà tot un gènere.
"A aquella època, a Alemania, no teníem cap referència immediata de música
contemporània i la influència del pop era una cosa que ens venia de fora. El nostre
bagatge cultural i la nostra educació estaven emmarcats en un escenari urbà i
industrial. No vivíem a la Xina ni al nord d´Àfrica; la manera de viure que, per
exemple, el country pot representar per als habitants de Texas o Oklahoma no tenia cap
sentit en un lloc com Düsseldorf. Semblava estrany i inintel.ligible llavors, però la
música industrial que nosaltres desenvolupavem era la nostra música ètnica",
explicava Hütter al número 38 d´Ajoblanco. Així doncs, el seu treball
és desenvolupa a contra corrent de gairebé tots els clixés imperants, sobretot els de
la cultura rock (però també els de l´existencialisme i l´intel.lectualisme afectat i
elitista que té l´epicentre a París). Davant el fals universalisme del rock,
construeixen una música electrònica que "és realment un llenguatge mundial, la
música de l´aldea global" (Hütter, 1991), però plenament
inspirada en allò més proper, la realitat industrial, cultural i social de la seva
ciutat, el seu país, les coses que veuen i fan servir cada dia. "Altres grups com
ara Tangerine Dream, tot i que són alemanys tenen un nom anglès, de
manera que creen onstage una identitat anglo-americana, la qual cosa rebutgem plenament.
Volem que tot el món sàpiga que som alemanys." Allò que Salvador Espriu
deia de que, com més locals, més universals, vaja.
.
A "Kraftwerk 2", que s´obre amb una mena de suite ("Klingklang", que
després donarà nom al seu estudi) juguen més amb una caixa de ritmes i els muntatges de
cintes. El disc que culmina aquesta etapa és el tercer, "Ralf & Florian",
un gran elapé de música electrònica, amb un so més net, predomini del piano elèctric
i la percussió, i on els experiments dels dos discos d´abans s´acoblen amb les primeres
temptatives de peces de ball ("Tanzmusik"), o l´easy listening hawaià i el
vocoder ("Ananas Symphonie"). I només cal escoltar "Elecktrisches
Roulette" (una peça repetitiva amb alguns moments quasi pop) o "Kristallo"
per adonar-se´n que ja han desenvolupat tota una personalitat musical absolutament
única. Això no obstant, és immensa la distància que separa "Ralf &
Florian" de "Autobahn", el disc amb el qual entren en el món de la música
pop (o, més ben dit, fusionen aquesta amb l´experimentació electrònica). Kraftwerk
la recorren en menys d´un any, després de fer-se amb el seu primer sintetitzador, un
mini-Moog. Hütter i Schneider volien plasmar en un tema
el fet de conduir per una autopista, de la mateixa manera que els Beach Boys
-que els atreuen més per l´"estructura psicològica" de les seves cançons que
no pas per la música- traduïen les sensacions de fer surf a les platges de Califòrnia.
El resultat és una meravellosa simfonia de vint-i-dos minuts i mig, realment evocadora
d´un viatge en autopista mitjançant l´ús de efectes semblants als sons que se senten
anant en cotxe, un ritme mecànic molt precís i geomètric, melodies repetitives i
hipnòtiques, la veu passada pel vocoder que repeteix un texte mínim en alemany, la
percussió sintètica que en alguns moments agafa més protagonisme. Les idees, les tenien
molt clares. "Ens agrada que la nostra música reflecteixi la nostra vida quotidiana.
Altra gent pot estar fascinada pel vols per l´espai a la lluna i coses així. Nosaltres
preferim ara tractar de la tecnologia de cada dia, com ara cotxes, trens i altres
màquines controlades per humans", diran. Des de "Autobahn" (que té
portada d´Emil Schulz, una mena de ideòleg del grup) Kraftwerk
seran un quartet. El disc l´enregistren amb Wolfgang Flür (percussions
electròniques) i Klaus Roeder (violí i guitarra), però aquest darrer
és substituit aviat per Karl Bartos. Hütter, Schneider, Flür i
Bartos esdevindran la formació "clàssica" i més coneguda de Kraftwerk.
Aquest plantejament dóna un altre pas de gegant (i una evolució de so i formes) amb
"The man machine", un disc basat en les teories dels seus autors sobre el
"bio-feedback" entre les màquines i els seus usuaris, i que, d´alguna manera,
inventa el tecno, l´electro i bastantes coses més. Porta aquests temes clàssics de
l´electrònica que són "The model", "Neon lights",
"Metropolis", o l´emblemàtica "The Robots". Tot sona més sintètic,
més comprimit. "La nostra música és més aviat minimalista. Si podem expressar una
idea amb una o dues notes, és millor fer-ho així que tocar-ne cent. Amb les nostres
màquines de música, no fa al cas tocar amb una mena de virtuosisme. Tot el virtuosisme
que necesitem està a les màquines. Així doncs, concentrem el nostre treball envers un
minimalisme molt directe." (Hütter).
A "Computer world" (1981), les peces són més dures, els ritmes sincopats, i
els sons de màquines que les inspiren són ara els dels enginys electrònics
("Pocket calculator"). És aquest un disc conceptual sobre el món regit pels
ordinadors i, detall insòlit, Kraftwerk deixen de banda el seu reflex
fred i objetiu de la tecnologia per tal d´avisar dels perills del control informàtic
dels ciutadans (a "Computer world) o de la soledat que es pot donar en aquest món
hiperconnectat ("Computer love"). De "Pocket calculator" fan versions
en cinc idiomes. Val a dir que, d´ençà "Radio-activity", dels discos de Kraftwerk,
n´hi ha versió anglesa i versió alemana (i, d´alguns, a d´altres idiomes).
L´adaptació de les lletres comporta petites variacions en les estructures musicals, que
fan las delícies dels col.leccionistes. "El món occidental està dominant pel
llenguatge anglo-americà. Éssent nosaltres alemanys, em hagut d´aprendre altres
idiomes. A vegades grabem les nostres cançons en llengües diferents, francès i
ara.japonès. Sentim que això cambia la nostra música completament, així que tenim
diferents variacions de la nostra música i alguns del idiomes fins i tot s´avenen
millor, a vegades, amb la nostra música que altres", explicaran el 1981 en una
entrevista a la BBC. Uns anys abans havien dit que "nosaltres produim a partir de la
llengua alemana, la nostra llengua materna, que és molt mecànica. La fem servir com
l´estructura bàsica de la nostra música"(..) El llenguatge és només un altre
patró de ritme, és una part del nostre so unificat".
El 1983 surt el single "Tour de France", magistral recreació d´una altra
relació de l´home amb una màquina, en aquest cas la bicicleta. Per Hütter,
"la bicicleta és gairebé un instrument musical per ella mateixa. El so de la cadena
i el pedal i l´engranatge, per exemple, la respiració del ciclista, nosaltres hem
incorporat tot això en el so de Kraftwerk, injectant els sons naturals
en els ordenadors de l´estudi. Kraftwerk ha estat sempre un grup
populista; en els nostres darrers àlbums hem destruit el mite del geni musical i hem
ensenyat a la gent com qualsevol pot tocar un Casio, com fer la seva pròpia música ells
mateixos, sols. Ara amb la bicicleta és gairebé el mateix -el ciclisme és l´esport
més popular, tothom pot practicar-lo", van dir-li a Pascal Bussy,
l´autor de "Man, machine and music", l´únic llibre publicat sobre el grup.
El 1983 també es va anunciar un nou elapé de Kraftwerk, amb el títol
"Techno Pop". Però aquest disc mai va veure la llum. Sembla ser que el domini
de les noves tecnologies es menjava tot el temps dels membres del grup. El 1986 surt
"Electric Cafè", un disc un pèl irregular, amb referències als nous ritmes de
la música electrònica de ball, i una primera cara que potser és el que ha quedat del
projecte de "Techno Pop" (així es diu un dels temes) i l´excel.lent "The
Call Telephone", un altre retrat de la tecnologia de cada dia. La gira prevista de
presentació d"Electric café" s´anul.la, i comença una etapa de silenci i
rumors. Kraftwerk semblen capbussar-se encara més en l´hermetisme que
sempre els ha caracteritzat (alhora que, curiosament, surten discos pirates a dojo). Al
mateix temps, es produeix el sorgiment d´una pleïade de nous estils i artistes de
música electrònica, que, gairebé tots, reivindiquen Kraftwerk com una
de les seves influències fonamentals. "A finals dels anys vuitanta, Kraftwerk
és un gegant paralitzat", arribarà a dir Karl Bartos.
El 1990, Wolfgang Flür i Karl Bartos deixen el grup. El
1991 surt "The Mix", una selecció de temes antics que han revisat i regrabat.
La versió de "Radioactivy" presenta un texte nou. "Chernobil, Harrisburg,
Hiroshima, Sellafield... Stop Radioactivity" canten, sense gens ni mica
d´ambigüetat. A més, l´any següent toquen, amb U2 i altres grups, en
un festival contra la instal.lació de la planta nuclear Sellafield 2. L´any 1993, els
rumors sobre l´edició de nou material de Kraftwerk eren constants, fins
i tot es parlava d´una nova i més llarga versió de "Tour de France". Però
passa el temps i cap disc arriba a les tendes. L´any 1997, quan els seus seguidors
començaven a fer-se la idea que havien agafat la jubilació, fan una actuació al
festival Tribal Gathering. Els que la van poder veure en diuen meravelles, i també que
van sortir a l´escenari amb trajes negres amb carcasses de color verd fluorescent i
ulleres del mateix color, i que van tocar un tema nou!, el primer des de feia tretze anys.
Després han fet dues actuacions més, una al centre multimedia ZKM de Karlsruhe, a
Alemania, i un altre a Linz. En aquesta ciutat austriaca van tocar tres temes nous, més
una versió renovada de l´"Airwaves" de "Radioactivity". La petita
gira que els porta a Barcelona és força curiosa, doncs es fa sense cap nou disc i inclou
dates solament a Tokyo (tres), els Estats Units (sis) i, a Europa, la del Sonar i,
després, només una altra a Roskilde, Dinamarca.
Si vols adquirir algún treball de Kraftwerk, fes servir aquest enllaç.
